L'alumnat de 4t d'ESO s'han inspirat en la novel·la La corona valenciana de Jaume Fuster a l'hora d'escriure les seves narracions negres. Hi havia, però, unes limitacions: havien de sortir determinades frases fetes i paraules, la protagonista havia de ser una dona, etc.  Animeu-vos a descobrir els trets comuns de totes elles.

AMOR SEGRESTAT

Paula, una noia de 17 anys de Lleida va ser segrestada ahir en sortir d’una discoteca. Ningú en sap res d’ella, ni tan sols els seus amics. Els seus pares ploren desconsolats, i demanen ajuda a tots els mitjans de comunicació per poder trobar la seva filla petita.”

En sentir això des del televisor se’m va caure el món a sobre, vaig sentir un calfred d’aquells que sento quan es parla de segrestos. Sabia que una altra vegada havia de trobar aquell segrestador ja que en un mes les víctimes ja havien estat 8 noies, i totes més o menys de la mateixa edat.

Aquella nit no podia dormir.: era una noia molt responsable i m’agradava molt la meva feina. No podia quedar-me a casa dormint tan tranquil·la mentre 8 noies, una d’elles la Paula, estaven patint sota les mans d’aquell pinxo que les tenia manipulades.

Vaig sortir del llit d’un bot, em vaig posar el meu típic uniforme de detectiu (solament sabia jo que era un uniforme) i vaig sortir de casa. Vaig pujar al cotxe, el vaig engegar, vaig posar la ràdio per escoltar a veure si emetien una altra notícia sobre el segrest i vaig fer camí cap a la famosa discoteca per veure si hi trobava alguna que altra prova.

En arribar vaig veure-hi la bòfia, amb les pipes encara guardades, que suposadament volien trobar alguna pista de la noia o del segrestador, a l’igual que jo. En sortir del cotxe, vaig anar a saludar-los i els vaig ensenyar la meva placa de detectiu, per no tenir confusions. Ells van acceptar i em van dir que encara no havien trobat cap pista al·lucinant, però que en arribar havien vist, a l’entrada, l’amo de la discoteca, i que els havia dit que no havia vist ningú ni res fora de lloc aquella nit.

No podia ser, aquella nit havien segrestat la Paula, així que alguna cosa devia veure en Guillem, l’amo, encara que també era possible que no veiés res, tot i que era molt sospitós.

En aquell moment va aparèixer una dona mitjanament gran, d’uns 47 anys d’edat. Era la Neus, la mare d’en Guillem. També s’ocupava de la discoteca en alguns casos, tot i que no li agradava gaire. Tot i així, ella també tenia un altre treball d’on treia veritablement els calés per viure.

Havia de posar-me les piles si volia trobar el segrestador. Primer de tot, encara que en Guillem hagués dit que no va veure res, jo volia parlar amb ell. Així que vaig entrar al recinte i vaig preguntar per ell. Va sortir a la barra a rebre’m i em va preguntar què volia. Vaig explicar-li el que pretenia fer per saber qui era el segrestador. Va acceptar.

Vam entrar en una gran sala d’allí mateix, i vaig començar a fer-li preguntes. On era aquella nit?, què estava fent?, amb qui estava?.

-Era a casa, aquella nit no estava per brocs, i vaig decidir deixar el negoci en mans de la meva mare. Més d’un dia s’havia quedat sola i no havia passat res.- em va respondre ell.

D’acord, però de veritat tot allò era cert? La seva mirada em deia que no, i jo com a detectiu coneixia molt bé les mirades dels delinqüents, assassins, però sobretot dels segrestadors.

Vaig decidir interrogar la Neus. Suposava que d’allí en trauria l’aigua clara. Li vaig fer les mateixes preguntes que al seu fill, però preguntant-li també on era en Guillem aquella nit. La mirada d’abans m’havia deixat dubtosa.

-Jo era aquí, a la discoteca, treballant, ja que el meu fill no apareixia de cap manera. Vaig estar trucant-lo al mòbil, però no l’agafava, i finalment vaig voler trucar a casa però no hi havia ningú.

Com? No hi havia ningú a casa. Definitivament el meu pressentiment de la mirada d’en Guillem no havia fallat. Alguna cosa em deia que havia descobert el culpable de tot això.

Vaig sortir corrents de la sala, i vaig deixar la Neus asseguda allà, parlant sola. Quan va baixar d’Arbeca va veure que jo havia marxat.

Vaig trobar-lo allí, assegut i gairebé plorant. Ara sí que m’havia perdut. El possible segrestador plorant per ser culpable? O, per què plorava? Vaig anar cap allí, amb ell.

-Què et passa?- li vaig dir. Solament va ser capaç de respondre’m un “ho sento” que crec que li va sortir del fons del cor. Va voler donar-me una explicació de tot això, i jo de veritat la necessitava.

-Sí, la Paula està amb mi, però no l’he segrestat. Ella i jo som parella, però no ho sap ningú, o almenys fins ara, solament els seus pares. Aquella nit de dissabte va venir desesperada plorant aquí, a la discoteca. Em va dir que no podia més, que se’n volia anar de casa perquè no suportava els seus pares, no li deixaven fer res.

En aquell moment la vaig veure sortir, d’aquell amagatall dins del recinte. Era ella, la Paula.

-Aquestes petites coses són les que fa fer l’amor verdader. Aquella nit era realment el que volia, a l’igual que ara. Vull escapar-me amb en Guillem a un món on solament siguem ell i jo sols, on ningú ni res ens molesti, on tot sigui de color rosa, i passar en aquell món tota l’eternitat, però sempre solament amb ell. Ell ho és tot a la meva vida, i sempre ho serà.

Es van perdre en un etern i apassionant petó. La Paula no havia estat segrestada. Però, i les altres 7 noies?



 
Secured by Siteground Web Hosting