Creació literària de Vanessa Padilla corresponent al mes de novembre.

 

-         No em va dir res més.

-         Res més? Res de res?

-         No – deia trist, i mirant a terra -.

 

Els dos amics la van veure passar per davant del banc del parc on estaven asseguts, i tampoc feia bona cara, però intentava passar desapercebuda. La vida de tots dos va canviar radicalment. Ell, a partir d’ara tindria tardes senceres plenes d’hores mortes, que només utilitzaria per capficar-se i poca cosa més. No era capaç d’oblidar en cap segon del dia que la relació s’havia acabat.

 

Començava a pensar que tota la culpa havia estat de la Gisela, i no seva. Ell creia que ser gelós no era per tant. Només sabia que la Gisela no li explicava que parlava amb els nois de la classe, i això li feia por, perque ell havia somiat sovint que formarien una vida junts, fins i tot havia pensat en el nom que li hagués agradat que els futurs fills tinguessin. Però mai va donar-se de la pressió que li oferia a la noia.

 

No podia treure’s de la ment aquella veu tan dolça que en els últims moments havia articulat “no puc estar amb tu. Sé que no ho entens, però confio en què el temps t’ho mostri.” Era una veu trista i fosa, que gairebé ni s’apreciava; tot i que tampoc volia sentir el que li deia, o millor dit, tot allò que r a ell eren excuses.

 

Mesos més tard, es van trobar al parc, i ell, com cada dia des de la ruptura, estava assegut en aquell banc on s’havia confessat amb en David, amb la diferència que ara estava sol, i en David anava agafat de la mà de la Gisela, tot just passaven per davant d’ell, però en adonar-se de la presència de l’Àlex (i el seu banc), van saludar-lo amb molta alegria, tota la que en aquell moment no tenia l’Àlex. En veure’ls marxar, aquest va tornar a casa sense cap expressió a la cara, aparentment tranquil.

 

Hora i mitja després de la trobada, van trobar l’Àlex penjant d’una corda que estava lligada al sostre del magatzem. Just a sota seu, a era i a un pam dels seus peus, hi havia un sobre amb un nom: Gisela. La nota deia:

 

“Ho faig per tu. Perque t’estimo; ho faig per mi,

perque no estic preparat per patir quan et vegi feliç

amb altres persones que no sigui jo.

Ho faig, perque ningú t’estimarà com jo.”

 

 

Dies després, quan ja tot estava més paït, en David i la Gisela van estar parlant del tema. En David va preguntar-li si tenia alguna idea de la causa del seu suïcidi, i ella va respondre:

 

-         Des que ho vàrem deixar fa mesos, no em va dir res més.

 

I en David, amb els ulls plorosos, va recordar el seu amic, afegint el moment en què li va dir aquestes últimes paraules en el banc d’aquell parc.

 

 

 

Vanessa Padilla, 2n BATX A. Literatura catalana

 
Secured by Siteground Web Hosting