TRANQUIL·LITAT VERSUS PASSIÓ

Sense voler faig un gemec de plaer per trobar-me per fi en un lloc tou, confortable i meu, deixo anar tot l’aire fins que, quan no en queda gens, n’agafo a poc a poc fins a omplir-ne els meus pulmons del més càlid i tranquil·litzador. Deixo que el meu pes s’evapori sentint que la meva forma es va dibuixant lentament sobre els llençols i, com si fos un nadó que no controla els seus moviments, els ulls comencen a tancar-se i quan la vista se’m torna borrosa, en un últim intent per veure allò que m’envolta, et veig entrar per la porta.

Sento una carícia entre les meves cuixes que interromp el meu ritual de desbordament d’idees i m’estremeixo al notar que una mena de pessigolles m’ericen la pell i van d’un cantó a l’altre del meu cos. Les carícies es van consolidant fins que arriba un punt que són tan fortes, que el pessigolleig es concentra irremeiablement entre les cames i pels pits. Aleshores tot comença a accelerar-se, i el temps que abans semblava que s’adormia amb mi ara fa que tot vagi cada cop més i més de pressa fent que a causa del fregament, el meu cos s’escalfi i senti la necessitat que les teves mans preparin la dolça introducció a l’imminent caos.

 

Cristina Fernandez Dejuan

 
Secured by Siteground Web Hosting