El bosc es va despertar amb els primers rajos de sol que acaricien les copes dels grans arbres, era l’alba. Es veien aparèixer noves fulles que despleguen tota la seva frescor, tota la seva verdor...A la vora del camí, començaven a brotar les primeres flors de la temporada. Era el primer dia de primavera!

També es tractava d’una data molt especial, era el divuitè aniversari de la Laura. Cada aniversari, des de feia divuit anys, havia passat algú importat per la seva vida, algú que realment l’havia marcat.

El que ella no sabia era que aquest cop seria diferent. Apareixeria algú que li faria veure les coses d’una altra manera, viure la vida des d’una altra perspectiva.

Va ser així com pocs mesos després, en Rafael va entrar a la seva vida, aquest era l’encarregat de protegir el bosc, exercia com a guarda forestal.

Ella s’estimava la natura, i li encantava escoltar les històries, rondalles, llegendes.. que el guarda forestal li contava que havien passat al bosc, a poc a poc, la noia anava adquirint coneixements i maduresa.

Una de les llegendes que més l’havia impressionat havia estat la d’un home misteriós, un dimoni que vagava pel bosc durant les nits d’hivern.

 

Tristament va arribar el dia en què en Rafael, es va veure obligat a abandonar el bosc. I li digué:

- Ha arribat per a mi l’hora de dir-te una cosa molt important; veig que ets un noia pletòrica de força i d’experiència. Jo en canvi, sóc un vell i em veig obligat a cedir-te el meu lloc. Pressento que la meva vida s’acaba. Tot té un final en aquesta terra. T’he transmès tota la meva saviesa, les meves forces i el meu seny. Així que et cedeixo aquest bosc ple de vida i de perills, tu el protegiràs. N’estic del tot convençut. I, en moments de dubte, pensa en mi, i comportat com ho he fet jo fins ara.

La Laura va quedar perplexa, estava estranyada i afligida a l’hora.

En aquest instant, a la noia, li va semblar que dues llàgrimes discretes eren perles als ulls d’en Rafael.

Aquell mateix dia, feia exactament divuit anys i dues hores del dia en què es van conèixer.

La Laura estava enfonsada, en Rafael havia estat el seu únic suport i ara ja, no hi era.

 

Mentre la pena s’apoderava del seu cor, l’hivern va arribar. Aquell matí en despertar-se, ja no hi havia herba, ni molsa, i els grans arbres s’havien disfressat...Tot era blanc, però no d’un blanc qualsevol, sinó d’un enlluernador sota el sol suau que sembla fondre les branques.

La Laura va sortir a donar un tomb pel bosc, per tal de comprovar que tot estava correcte.

Va ser en aquell precís moment quan un home misteriós, malcarat, vestit  amb un barret d’ala, gavardina i amb el coll sospitosament ficat cap a dalt va xocar amb ella, aquesta va caure al terra, tot va passar molt ràpid. La Laura es va aixecar, no li havia passat res.

Va ser quan estava a punt d’arribar a casa, que el seu rostre estava com a congestionat, va donar dues passes més, va pujar les escales de casa, es va mirar al mirall i va veure que el seu rostre havia canviat de color, ara està pàl·lida, no es podia mantenir en peu. Comença a notar un fort dolor al pit, es va descordar la camisa i va ser aleshores quan es va veure una taca de sang, situada just a sobre del pit esquerre. Allí va quedar la Laura, estesa al terra.

I és que hi ha vegades en què el mal guanya al bé...

 

 

 

Karen García 2n Btx.  -A-

 
Secured by Siteground Web Hosting