Logo_DEFINITIU_ull_critic                                Sant_Jordi_i_el_Drac

La petita història d’Indívil i Mandoni.

Vet aquí, ja fa molt i molt de temps, que a la ciutat d’Ilerda hi vivien dos petits nens orfes, el més petit, l’Indívil, tenia 7 anys i el més gran, en Mandoni, en tenia 10.

Els dos germans vivien a la part més alta de la ciutat en una casa petita, vella i molt atrotinada, però ells no es queixaven mai perquè tenien les vistes més privilegiades de tota la ciutat, és més, des de la seva habitació podien veure cada dia el riu Segre baixar molt a prop de les muralles de la ciutat. “Per què serveixen aquestes grans parets de pedra?”, li preguntava cada dia l’Indívil al seu germà gran. Ell sempre li responia que eren per protegir-se de les inundacions.

                        Lleida_Nil_Pasqual

Anaven a una escola molt a prop de casa seva. L’edifici tenia les parets dobles i hi feia molta calor. Les seves parets estaven pintades d’un verd clar, com les dels hospitals. A classe eren 10 alumnes i la seva mestra es deia Concepció. Era molt simpàtica i sempre els feia passar una estona molt agradable. Quan acabaven les classes, cap allà a les sis de la tarda, anaven a un camp de pomeres fora de les muralles, allí passaven la tarda collint pomes. Quan es començava a fer fosc, el propietari de les pomeres, el vell Ramon, sempre els convidava a sopar.

I així passaven els dies, els mesos, els anys...  

Tot va canviar un matí de novembre, aquella boira fina que s’acumulava entre els carrerons de la ciutat no presagiava res de bo. L’Indívil ja tenia 12 anys i el seu germà Mandoni, 15. Estaven a l’escola quan van començar a sonar les campanes de la Seu Vella i d’una forma molt més forta que els diumenges a mercat. La seva mestra, la Concepció, els va explicar que s’havien de quedar a l’escola, sota protecció, fins que els donessin respostes.

ESTAVEN EN GUERRA! Unes tropes franceses volien envair la ciutat.

                       guera_del_francs__Nil_Pasqual

Aquella tarda no van poder anar a collir pomes a la finca del Ramon. Des de casa seva van poder veure totes les seves pomeres cremades!

Després de dos mesos, la guerra continuava. Els ilerdenses defensaven la seva preciosa ciutat sense descans, però tenien un problema: se’ls acabaven les reserves de menjar! El terror es començava a estendre entre la població.

Després d’una setmana sense menjar, el descontrol de les persones era absolut. Els dos germans, l’Indívil i en Mandoni, estaven morts de gana i de por. Ja feia una setmana que no menjaven res! Pràcticament no quedava menjar a la ciutat. A més a més durant aquella setmana no havia parat de ploure! El paer de la ciutat havia de prendre una important decisió: si es deixaven derrotar davant les tropes franceses o si continuaven afamats. Al final es va decidir: no podien seguir d’aquella manera! ES RENDIRIEN!

La casa del dos germans estava plena de goteres per les fortes pluges i també hi habitaven uns petits animalons llefiscosos. L’Indívil es va posar a jugar amb ells quan en Mandoni es va adonar que aquells eren els animalons que ell menjava quan era petit.

    Caragols_Conte_Nil_Pasqual

Els dos germans van començar a recollir tots els caragols que hi havia escampats pel terra de la casa i en Mandoni els va cuinar amb una deliciosa salsa. Quan van quedar-se ben tips, els dos germans van anar corrents a l’ajuntament. En arribar-hi, van trobar el seu tiet, que era regidor de l’ajuntament, li van explicar la seva descoberta i van anar de seguida a contar-li al paer en cap.

El paer estava a punt de donar l’ordre de retirar-se, quan els dos germans se li van acostar. “No ens podem rendir, tinc el remei per  combatre la gana que tots estem passant!” va exclamar el Mandoni. Llavors el paer, en tastar els deliciosos caragols que feia en Mandoni, va anul·lar l’ordre de rendir-se i tots els ilerdencs van dedicar-se a buscar aquells petits animals.

Després d’un mes, les tropes franceses ja havien marxat, i per celebrar-ho, els ilerdencs van fer un gran dinar amb caragols com a menú el primer cap de setmana de maig.

                       Menjar_caragols__conte_Nil_Pasqual_2

I en agraïment als dos germans que havien salvat la ciutat, se’ls va construir una estàtua en honor seu. I, a més a més, cada any, els ilerdenses celebrem una festa on tots mengem caragols. S’anomena l’Aplec del caragol!                

Nil Pasqual, 1r ESO B.

 
Secured by Siteground Web Hosting