Sant_Jordi_i_el_Drac

FLORS DE COLORS

Avui l’he tornat a veure. Després de més de 20 anys, m’ha donat una sorpresa presentant-se a casa meva. Recordo el primer dia com si fos ahir.


Era un 23 d’abril, no recordo exactament de quin any. Jo era a l’autobús públic que em portava a l’escola. Era el dia després de Setmana Santa i no m’havia vist amb les meves amigues en tot aquell temps. Estàvem totes allà, cridant emocionades i explicant-nos què havíem fet a les vacances. Jo m’asseia sola perquè li guardava el lloc del costat a la meva millor amiga que encara no havia pujat. L’autobús va parar, i vaig veure un noi que baixava d’una cadira de rodes amb motor i l’ajudaven a pujar a l’autobús. No l’havia vist mai per allí. Va començar a caminar, amb dificultats, buscant un lloc per seure.


Vaig veure que en passar pel costat dels seients buits, la persona que estava asseguda allà deia:


-Aquí no.


Vaig mostrar interès per aquell noi i vaig veure que portava uns ferros ortopèdics que li subjectaven les cames. Va mirar el seient buit del meu costat amb esperança de poder-se asseure. El vaig mirar als ulls i em vaig enretirar cap al seient del costat deixant buit el que estava més a prop del passadís. Ell em va somriure i es va asseure al meu costat. Vaig sentir veus de fons dient: “Clàudia, què fas?” o “Mira, la Clàudia s’ha assegut amb el noi estrany!”


Vaig ignorar els comentaris i em vaig centrar en el meu nou company.

-Com et dius?


Em va mirar amb cara de sorpresa, però a la fi es va decidir per contestar-me.


-Ezequiel, i tu?


-Clàudia. M’agrada el teu nom.


-Gràcies! -em va dir ell.


Parlava a poc a poc, tartamudejava i li costava una mica parlar, però m’agradava.


Ens vam fer molt amics. Cada tarda quedàvem i anàvem junts a una muntanya que tenia un preciós camp de flors de colors. Ell hi venia amb la seva cadira de rodes amb motor.

                      Flors_de_colors__1_BONA__Cludia


Que portés aquells ferros no em va suposar cap tipus de molèstia quan era amb ell, però pel que em va explicar, als nois de la seva escola sí que els molestava perquè no deixaven mai de criticar-lo i es portaven molt malament amb ell.

                         Cadira_de_rodes_1_BONA__Cludia


A les temporades d’exàmens no podíem quedar, per això, quan ell sortia de l’escola, anava solet al camp de la muntanya i em portava a casa un gran ram de flors. Me’l deixava a la porta d’entrada, tocava el timbre i abans que jo sortís, se n’anava.

                            Flors_de_colors_Ram_de_flors_BONA_Cludia


Un dia, després de classe, se’n va anar al camp a buscar un ram per a mi. Quan venia cap a casa, va tenir la mala sort d’ensopegar i va caure de la cadira de rodes. Estava estirat al terra, al mig del camp bastant aïllat de la ciutat. No podia aixecar-se, ni tan sols moure’s.

Va intentar cridar, però ningú el va sentir. La cadira de rodes se n’havia anat rodant muntanya avall.

En aquell moment crec que li van passar pel cap moltes coses, i una d’elles havia de ser quedar-s’hi , però no ho va fer. Sempre li havien dit que ell no podia fer res pel seu compte i que era impossible que caminés, però ell no ho havia provat mai i, sense saber si era veritat o no el que deien, s’ho creia. Vivia lligat a una cadira de rodes, sense que ningú li hagués donat l’oportunitat de caminar. Però, ho podria fer?

                       Cadira_de_rodes_i_paisatge_SOLA_I_BONA__Cludia

Va posar les dues mans al terra i després de molt esforç es va aixecar. Sí, es va aixecar. Va fer que els ferros que portava a les cames el subjectessin. Es va quedar dempeus, mirant el preciós camp de flors que tenia sota els seus peus. Va començar a caminar, a poc a poc i amb dificultats. Anava cada vegada més ràpid a causa del pendent que tenia la muntanya fins que, de sobte, va començar a córrer sense poder parar. Els ferros li van caure de les cames i va córrer fins arribar al final. Lluïa un enorme somriure a la cara, i al cap de poc es va posar a riure a grans riallades.


-Ho he aconseguit! Ho he aconseguit!


Es va posar a córrer, i no va parar fins a arribar a casa meva.


-Clàudia, sóc lliure! Ho he aconseguit!


Me’l vaig quedar mirant petrificada, fins que al cap d’uns segons em vaig abalançar sobre seu i ens vam posar els dos a riure com mai ho havíem fet.

                       Flors_de_colors__Panormica__BONA___Cludia


El 23 de juny, l’Ezequiel va marxar a viure a l’altra punta del país per qüestions del treball del seu pare. Al principi, ens enviàvem cartes, però al cap del temps vaig anar perdent el seu rastre fins que va desaparèixer per complet. Em vaig quedar sola.


I així han anat passant els anys, lentament, separats un de l’altre. Fins avui, 23 d’abril del 2029 al matí, quan han trucat al timbre. He obert la porta i m’he trobat a terra un gran ram de flors de colors. He mirat a tot arreu intentant veure al propietari, i l’he vist allà, darrere d’un arbre amb un enorme somriure a la boca. Ha corregut cap a mi, i ens hem abraçat molt fort.


-Ezequiel! Com m’has trobat? -he dit jo, gairebé plorant de l’emoció-.

-No ho sé... -ha dit. S’ha encongit d’espatlles i ens hem posat a riure.


-I aquestes flors?- he preguntat.


-Les he anat a buscar al nostre camp. Avui fa 40 anys que ens vam conèixer.

                         Flors_de_colors__1_BONA__Cludia

Clàudia Coiduras Aiguadé, 1r ESO C.

 
Secured by Siteground Web Hosting